La Fotomedicina

Castellano

«La vida, tal como la conocemos, existe gracias a la luz. Solo hay que exponerse en el sol para sentir que es la fuente de energía que la hace posible «.

La fotomedicina o fisiología fotónica es la ciencia de la «luz» (fotón) aplicada a la medicina. Su estudio comprende los principios físicos que la sustentan, los tecnológicos que la hacen posible y sus aplicaciones clínicas en el diagnóstico y tratamiento de enfermedades o procesos afines. La doctrina sobre la medicina fotónica se basa en las aportaciones de 17 premios Nobel, lo cual le confiere una entidad científica comparable con la radiología y la medicina nuclear.

Esta nueva disciplina no se limita a las radiaciones que habitualmente denominamos como luz, que corresponden a aquellas ubicadas en el segmento del espectro electromagnético comprendido entre los 400 a los 800 nanómetros.Esta es la «luz visible». Una definición más precisa de la Fotomedicina viene dada por la Sociedad Americana de Fotobiologia, que la conceptúa como «la disciplina que estudia los cambios físicos y químicos inducidos en el sistema biológico humano por las radiaciones no ionizantes».
Las radiaciones del espectro electromagnético comprendidas entre los 180 nanómetros (nm) y 1 milímetro (mm) constituyen la «banda óptica», campo de actuación de la medicina fotónica. Por debajo de esta banda se encuentran los rayos X,-materia de la radiología-que, a su vez, preceden las radiaciones gamma, objeto de estudio de la medicina nuclear. Los rayos X y gamma, al interactuar con las células, son capaces de desestructurar moléculas y se denominan ionizantes. Las radiaciones fotónicas no tienen esta capacidad, de forma que se clasifican como no ionizantes. Su aplicación está exenta de riesgos carcinogénicos o mutagénicos.
El fotón es una partícula (energía) que se transporta en una ola. Esta dualidad ola-energía determina las propiedades. Cuando el fotón interactúa con un tejido, su energía puede ser absorbida por la estructura molecular del organismo al cual denominaremos cromóforo. La energía cedida pasa a tener efectos fototérmicos, fotoacústicos o fotoquímicos. Esta transformación tendrá aplicaciones terapéuticas.
Si la luz no es absorbida, el componente corpuscular rebotará (reflexión) al chocar contra una superficie. Este «reflejo» se puede recuperar mediante sistemas ópticos. En función de la longitud de ola de la radiación emitida, este reflejo se producirá desde estructuras más superficiales o más profundas. Si el sistema óptico-que actúa como un espejo-recoge todos los electrones reflejados, podrá recomponer una imagen. Esta imagen tisular sería equivalente a la anatomopatológica, es decir, a una biopsia. Es la llamada radiografía biofotónica, concepto en el cual se sustenta la tomografía óptica coherente (TOC) y la microscopia confocal. La propiedad de la luz de reflejar al chocar contra una superficie, tiene, en este caso, aplicaciones diagnósticas.
Un siglo después de que Albert Einstein publicó su teoría sobre el efecto fotovoltaico, que le valió la concesión del premio Nobel, no podría imaginar el servicio que estaba prestando a la medicina. Diferentes tipos de láser, luz pulsada intensa, luz emitida por diodos y otras fuentes de energía fotónica son utilizadas cada vez con más frecuencia, de forma que se han convertido en herramientas habituales en la práctica diaria de casi todas las especialidades médicas.
Hoy en día, la fotomedicina se sustenta en las aportaciones de 17 premios Nobel que le confieren una categoría científica.

Catalán

Què és la fotomedicina?
«La vida, tal com la coneixem, existeix gràcies a la llum. Només cal exposar-se al sol per sentir que és la font d’energia que la fa possible «.
La fotomedicina o fisiologia fotònica és la ciència de la «llum» (fotó) aplicada a la medicina. El seu estudi comprèn els principis físics que la sustenten, els tecnològics que la fan possible i les seves aplicacions clíniques en el diagnòstic i tractament de malalties o processos afins. La doctrina sobre la medicina fotònica es basa en les aportacions de 17 premis Nobel, la qual cosa li confereix una entitat científica comparable amb la radiologia i la medicina nuclear.

Aquesta nova disciplina no es limita a les radiacions que habitualment denominem com a llum, que corresponen a aquelles ubicades en el segment de l’espectre electromagnètic comprès entre els 400 als 800 nanòmetres.Aquesta és la «llum visible». Una definició més precisa de la Fotomedicina ve donada per la Societat Americana de Fotobiologia, que la conceptua com «la disciplina que estudia els canvis físics i químics induïts en el sistema biològic humà per les radiacions no ionitzants».
Les radiacions de l’espectre electromagnètic compreses entre els 180 nanòmetres (nm) i 1 mil·límetre (mm) constitueixen la «banda òptica», camp d’actuació de la medicina fotònica. Per sota d’aquesta banda es troben els raigs X,-matèria de la radiologia-que, al seu torn, precedeixen les radiacions gamma, objecte d’estudi de la medicina muclear. Els raigs X i gamma, en interactuar amb les cèl·lules, són capaces de desestructurar molècules i es denominen ionitzants. Les radiacions fotòniques no tenen aquesta capacitat, de manera que es classifiquen com a no ionitzants. La seva aplicació està exempta de riscos carcinogènics o mutagènics.
El fotó és una partícula (energia) que es transporta en una ona. Aquesta dualitat ona-energia en determina les propietats. Quan el fotó interactua amb un teixit, la seva energia pot ser absorbida per l’estructura molecular de l’organisme al qual anomenarem cromòfor. L’energia cedida passa a tenir efectes fototèrmics, fotoacústics o fotoquímics. Aquesta transformació tindrà aplicacions terapèutiques.
Si la llum no és absorbida, el component corpuscular rebotarà (reflexió) en xocar contra una superfície. Aquest «reflex» es pot recuperar mitjançant sistemes òptics. En funció de la longitud d’ona de la radiació emesa, aquest reflex es produirà des d’estructures més superficials o més profundes. Si el sistema òptic-que actua com un mirall-recull tots els electrons reflectits, podrà recompondre una imatge. Aquesta imatge tissular seria equivalent a l’anatomopatològica, és a dir, a una biòpsia. És l’anomenada radiografia biofotònica, concepte en el qual se sustenta la tomografia òptica coherent (TOC) i la microscòpia confocal. La propietat de la llum de reflectir en xocar contra una superfície, té, en aquest cas, aplicacions diagnòstiques.
Un segle després que Albert Einstein va publicar la seva teoria sobre l’efecte fotovoltaic, que li va valer la concessió del premi Nobel, no podria imaginar el servei que estava prestant a la medicina. Diferents tipus de làser, llum intensa polsada, llum emesa per díodes i altres fonts d’energia fotònica són utilitzades cada vegada amb més freqüència, de manera que s’han convertit en eines habituals en la pràctica diària de gairebé totes les especialitats mèdiques.
Avui dia, la fotomedicina es sustenta en les aportacions de 17 premis Nobel que li confereixen una categoria científica.